Remuntem-nos a mitjans dels seixanta, quan Narcís Martí Filosia (Palafrugell, 1945) va fitxar pel Barça. «Vivia a Castelldefels i les tardes es feien llargues. Com que tenia un amic a la mili que pintava molt bé, vaig decidir provar-ho. Res seriós, per passar l’estona. I resulta que va anar com la seda. Sempre he tingut afició, però he sigut molt irregular», explica, als 79 anys, hores abans de la inauguració de l’exposició ‘Narcís Martí i Filosofia. Al natural‘, que consta de 41 quadres, s’estrena aquesta tarda a les 18 hores, i estarà oberta fins al 23 de novembre, a la Biblioteca de Palafrugell.
«Tots els familiars diuen que està molt bé, però és normal que ho facin», diu. «I els amics el mateix. Cap d’ells no és neutral. Tinc un cert optimisme, crec que agradarà, però potser no és un pensament molt sòlid», expressa, amb precaució. Filosia, un elegant migcampista que va guanyar la Lliga amb Johan Cruyff el 1974, dona a conèixer una faceta fins ara desconeguda. «Sempre m’ho he reservat per a mi i els meus. Tot i que un cop em van exposar un parell de quadres en una exposició que es feia a Barcelona. ‘Els futbolistes amb l’art’ o alguna cosa així, es titulava. No ho recordo bé. La memòria ja em comença a fallar».
Els quadres han estat escollits per Jordi Sàbat, artista i professor de Disseny gràfic de l’Escola Elisava i de la Universitat Pompeu Fabra, palafrugellenc, amic íntim del pintor i impulsor de la idea expositiva. «És l’obra d’un artista amateur i autodidacte que presenta el treball dels darrers 50 anys. Sempre ha pintat al natural, paisatges del seu Empordà, fruites, bodegons, boscos d’alzines, autoretrats… En ‘Sisu‘ és molt empordanès, humil, sense vanitat, ‘esquerp’ (tímid) i ‘ronso’ (fer-se el desentès)», esmenta Sàbat, que afegeix: «És capaç d’anar a buscar bolets, pintar-los i menjar-se’ls. És honest i recollit. Treballa en un estudi envoltat de centenars de quadres de resultat professional. De vegades signa amb la ‘M’ de Martí, ‘Sisu’ o no signa».
Una muntanya i un castell
Tornem amb el protagonista. «Sí, on hi havia una muntanya i un castell, cap allà que anava a pintar», rememora. «Amb una colla d’amics, sortíem a pintar al camp. A Torroella hem anat un munt de cops. Però res important, de veritat. Vaig començar perquè em sentia apartat i em podia distreure; i vaig continuar perquè quan vaig acabar de jugar a pilota et preguntes a què et dedicaràs. I també vaig ser antiquari». Filosia és un home amb recursos i amb sentit de l’humor. «Pintar no cansa tant com córrer, ni hi ha perill que t’entri un defensa i et foti una clova. Està bé, és divertit. T’obliga a buscar noves idees. I com no hi ha públic, perquè no ho ensenyava, quan acabes estàs content perquè t’agrada el que veus. El problema és quan, al cap d’uns dies, t’ho tornes a mirar i et sembla una merda», puntualitza, amb més rialles.
El Barça i el Girona
Per art, però, el que feia damunt dels terrenys de joc. «Quan veig partits per la televisió, sobretot si hi ha el Barça, repasso casos concrets de la meva època. Tinc moltes coses gravades a la ment. Aconsegueixo rejovenir una mica, quan hi penso, però ja sé que és aigua passada», accentua. I del Girona, què en pensa? «És sorprenent, tot el que ha aconseguit. Reconec que mai hi he posat gaire el focus, perquè estava convençut que sempre es mantindria en un nivell baix. Si fins i tot el Palafrugell va arribar a ser superior en un moment concret! Però me n’alegro, de veritat. Perquè m’hi he enfrontat i conec força gent. A més, així veig més futbol si són a dalt». L’empremta de Filosia, també en el terreny personal, és inesborrable.
Subscribe to continue reading
