Les expectatives són elevades i pesen, però el Girona ja està en la zona alta de la classificació de Primera. L’any passat, tal com va dir recentment Quique Cárcel, és un mal company per a les comparatives. De fet, el més probable és que l’equip de Míchel no en pugui guanyar cap: repetir el tercer lloc i els 81 punts és poc menys que un miracle.
Però amb les nombroses lesions que ha patit el Girona, el que va veure com pràcticament totes les grans estrelles del curs perfecte abandonaven l’entitat a l’estiu, arribar al top europeu abans de finals de novembre té molt mèrit. Després dels triomfs contra el Leganés (4-3) i el Getafe (0-1), la humiliació a l’Espanyol va significar el tercer triomf seguit a la Lliga de l’equip aquest curs.
Es va deixar anar, ahir, esclar. S’ho mereixia i s’ho havia guanyat. A Getafe, mèdicament parlant, la plantilla va tocar fons. Tan sols hi havia Stuani com a futbolista de camp a la banqueta. La resta, nanos del planter. Deu baixes aproximades per partit amb una plantilla gairebé nova, no han ajudat gens al fet que el tècnic madrileny pogués inculcar als seus homes els secrets de la seva filosofia futbolística. La primera mitja hora d’ahir és l’exemple del que sempre ha volgut aquest Girona. Coix, cansat perquè el calendari no li ha perdonat ni una, amb la Champions i la Copa, i estressat. En el derbi va assolir el pic més alt del que portem de temporada.
I això no significa que, de sobte, com per art de màgia, els blanc-i-vermells ja no perdran mai més i seran una màquina infal·lible. Ni de bon tros. Però les hipotètiques angoixes que provoca el fet de mirar la zona baixa de reüll, desapareixeran. Un detall gens insignificant que donarà tranquil·litat davant del nou esprint que hi ha abans de Nadal.
Si li sumem que Bojan Miovski surt reforçat, perquè en cinc minuts va fer els mateixos gols que duia -marcats a un Tercera Federació-, que Asprilla va donar mostres d’una forta confiança tot i el temps d’inactivitat, que Van de Beek cada cop està més integrat, que Oriol Romeu ha rejovenit cinc anys en dues setmanes, que Iván Martín ja hi és i que Danjuma o Krejci progressen pel camí adequat, ensenyen que Míchel, durant la travessia per uns resultats discrets, força lluny al que va acostumar, ha treballat bé en un inici de curs que ara, contra tot pronòstic, fa pensar que el pitjor ja ha passat.
Montilivi va ser una festa que va recordar que, a Catalunya, després del Barça ara hi ha el Girona. Un equip que torna a instal·lar-se en zona europea. I dimecres, partit de Champions contra l’Sturm Graz. És el paradís.
Subscribe to continue reading