Als 22 anys, Cipriano Fernández, nascut a la província de Toledo el 1943, va prendre una de les decisions més importants que ha afrontat mai. «Vaig venir sol a Girona, a buscar-me un futur. Treballava a la Renfe i aquí m’he quedat, sí», explica, amb un somriure. «Estava fent el servei militar i vaig aprovar els exàmens, que donaven dret a una plaça. Em van fer escollir entre Bilbao o Girona. No tenia cap mena de referència. Podríem dir que ho vaig triar per simpatia». La va encertar, esclar.
«Pràcticament, no havia sortit de casa. En aquella època no era com ara, que tothom volta pel món. Em preguntaven si estava segur d’haver-m’ho pensat bé, però havia de fer alguna cosa. Tampoc no estava disposat a deixar escapar una oportunitat, després de tot l’embolic de la paperassa. Què podia perdre? Total, si no m’agradava, sempre podia tornar», afegeix. Qui li hauria dit que es convertiria en una peça clau del GEiEG, amb el qual està vinculat des del 1978. Actualment, i de manera desinteressada, fa de delegat de camp i s’encarrega del control de les pistes.
«La Girona que vaig conèixer no té res a veure amb la Girona d’avui. Abans era un desastre, però amb en Joaquim Nadal d’alcalde va canviar de la nit al dia», especifica. «Jo vaig viure l’època de les riades, que teníem gairebé un metre d’aigua per damunt de la taula». Parla de l’antiga estació. «On ara passa l’AVE és com una riera. Per allà l’Hipercor hi havia un dipòsit de màquines de vapor, amb un desviament a Santa Coloma i un pas a nivell, que s’inundava», recorda Fernández, jubilat fa dues dècades. «Em vaig integrar molt bé. Hi ha prejudicis i he sentit molts comentaris, però a Girona i a Catalunya no he tingut mai cap problema». El seu primer pis va ser a Santa Eugènia i ara viu a Sant Narcís. Quan sortia de treballar, als vespres, anava a classes de català per aprendre un idioma que entén i sap parlar perfectament. «Potser, de tant en tant, em surt una paraula equivocada i m’empipo, però l’utilitzo diàriament. Treballant a Renfe, havia de parlar en castellà i això m’ho complicava una mica. Però vaig inscriure’m a la Casa de Cultura i tinc el nivell dos. Em feia il·lusió i també era una manera de sentir-me part de la comunitat».
Fernández és l’exemple de la meravellosa tasca social del GEiEG. «M’hi vaig apuntar per jugar a tennis, que m’encantava. Després, per sortir a caminar. Anàvem a Sant Miquel o als Àngels, un parell de cops per setmana. I una vegada al mes, amb amics de Caldes, fèiem ‘dos mils’, al Montseny. Era la manera de no anar-hi sol». Es va unir a la secció de bàsquet el 1981, per la María Asunción, una de les seves dues filles, i que duu el nom de la seva dona; curiosament, professora de català. «Era de les altes, i jugava a l’Escola Esportiva, on barrejaven esports abans de dedicar-se a una especialitat concreta. Ella no podia jugar, però, perquè tots els equips eren masculins. I parlant amb en Jordi Pagès, el president Salvador Martí i en Joan Lasheras, vam impulsar un equip de bàsquet femení». L’altra filla, la Cristina, «no va voler saber res de fer esport. I mira que ho vaig intentar», diu, entre rialles.
María Asunción va marxar a Anglaterra, però ell ja estava massa lligat al GEiEG per abandonar-lo. «Ja m’hi havia enrotllat del tot. Un cop tens el cuquet, no hi ha res a fer. És la meva segona casa». Fernández lamenta que, amb els anys, «la gent ha canviat una mica». «Recordo que hi havia una camaraderia impressionant. Al bar, a les tardes, jugaves a cartes o escacs. Tothom estava unit. La gent venia, es quedava a menjar, i passava l’estona. Encara queden moments així, com quan pugen als Àngels o alguna sortida en bicicleta, però no hi ha res més. La gent és diferent, fins i tot els pares no són iguals. Ara opinen sobre què i com ho han de fer els entrenadors, quan abans ningú no gosava obrir la boca. La societat és així».
Són moments delicats perquè fa un any i mig van detectar-li un càncer d’estómac. «Al principi, feia nou hores de quimioteràpia. Era horrible, horrible. S’havia escampat i no hi havia cap més solució. Sortia fet una merda», explica. Afortunadament, ja està més controlat. «No estic curat, però he millorat. No em poden operar per la zona on està, però ho van agafar de seguida i vaig aguantant. Faig vida normal excepte els dos-tres dies següents de la quimioteràpia, que ara dura noranta minuts i és cada tres setmanes, que són més fotuts, perquè em sento dèbil i el procés ha fet que perdi la gana».
El veterà gironí adoptat presumeix d’haver «arribat a comptar fins a un miler de nens i nenes al GEiEG», en una mateixa temporada. «Els donàvem medalles i ens estàvem fins a altes hores de la matinada fent els nusos, de les que hi havia». «Vaig ser l’encarregat de la secció de bàsquet uns sis anys», continua, «i això què vol dir? Fer el pressupost, organitzar els partits… mil històries». Fernández és una bona persona, i per això és dels més estimats del club. «Noto l’afecte, sí. No sabria com definir el que sento per aquesta entitat, ni quina paraula puc fer servir per expressar-me. Però em sento viu amb el GEiEG; si me’l treuen, em sembla que no sabria viure».
