«Vinga va, dijous sopar. Després un toc i a dormir aviat que diumenge hi ha partit». En tots els vestidors de qualsevol esport, a totes les feines, les colles o les famílies, els dinars, sopars, trobades o celebracions són necessàries. Per fer pinya, comentar la jugada fora de l’àmbit laboral o, simplement, veure’s. I aquests sopars, els ha de muntar algú perquè entre compromisos i obligacions tothom té un all o una ceba i costa trobar el moment. Marc Callicó (Sant Feliu de Guíxols, 1977) va ser sempre l’encarregat d’organitzar jornades de coaching o team-building, que es diu ara, al equips on va estar per tal d’enfortir el grup i, alhora -dintre d’uns límits lògics- passar-s’ho bé plegats. Amb una esquerra de seda, l’Espanyol el va captar amb dotze anys del Cristinenc i, a partir d’aquí va començar una carrera que el va dur a moure’s entre Segona B i Tercera i tastar, també, la Segona A amb el Lleida. Girona (1996-97 i 2001-02), en dues etapes, Vilassar de Mar, Balaguer, Lleida (1999), Sabadell (99-01), Palafrugell (02-03), Granollers (03-04), Gavà (04-05), Cornellà (05-06), Europa (06-08) i Mataró (08-09) van ser les samarretes que va defensar el ganxó abans de retirar-se per centrar-se als negocis de la restauració i l’oci nocturn. Ara, amb 47 anys, és director del Bastian Beach Club de Barcelona i és propietari del bar-restaurant Casa Chiquita de la capital catalana i del Moss Sushi de Palamós. Dos locals que rutllen, com també ho va fer, i de quina manera, l’MVP Barcelona que va muntar juntament amb el seu company a l’Europa Albert Martínez i amb Jordi Fernández, actual entrenador dels Brooklyn Nets de la NBA, i que va monopolitzar els vespres dels diumenges a la capital catalana durant gairebé una dècada. Futbolistes del Barça, els joves del Barça B, de l’Espanyol, tot el futbol català de Segona B per avall, el Joventut, els germans Gasol, Lewis Hamilton… «Obríem de nou del vespre i fèiem sopar i copes. A les dues tancàvem i tothom cap a casa a dormir». Va ser tant l’èxit de l’MPV, que Callicó va plegar del futbol i aparcar, en part, els negocis immobiliaris per dedicar-s’hi en exclusiva al món de la restauració. Un món tan atractiu i llaminer com perillós, com de seguida va veure Callicó. «És una feina per guanyar-se la vida com qualsevol altra. Sempre m’ho he pres així. Sóc conscient que aquest àmbit és per fer diners i no per passar-s’ho bé. Si no s’està centrat, el cap se’n pot anar de pressa treballant en aquest món», reflexiona.
Quan l’alma mater del planter de l’Espanyol, Josep Manel Casanovas, va anotar el nom a l’agenda del dorsal 10 de l’infantil del Cristinenc, la vida de Callicó va fer un canvi radical. Abans de tancar el fitxatge però, va caler acordar les condicions amb la família. «El meu pare era el president del Cristinenc i ja ho ve veia bé. Ma mare només va posar una condició: no volia que anés a la residència de l’Espanyol sinó a una escola-internat fins als divuit anys. Prioritzava que estudiés i així ho vam fer», explica el gironí que va anar al Col·legi Sil fins que va ser major d’edat. A l’Espanyol, Callicó va anar cremant etapes al costat dels Tamudo, Capdevila, Soldevilla, Sergio González i tota la Lleva de la Intertoto. Tanmateix, les portes del primer equip no se li van obrir mai. Això va fer que comencés a moure’s per Catalunya. La primera etapa va ser Montilivi el 1996. Amb dinou anys arribava a un equip veterà que agonitzava econòmicament i que baixaria de Tercera a Primera Catalana.
The hook celebrates a goal in Montilivi during the second stage with Girona (2001-02). / DdG
Vilassar de Mar seria la següent estació i una de les més productives perquè li serviria per seduir Miquel Corominas, que se l’enduria al Lleida el curs següent. «Recordo que a la pretemporada vaig fer un golarro de falta a l’Sporting espectacular. El Lleida, tanmateix, el va cedir primer al Balaguer per repescar-lo al mercat d’hivern. Quatre partits va disputar Callicó a Segona A fins que Corominas va ser destituït i va arribar Víctor Muñoz que va apostar pels veterans. Aleshores, va patir la garrotada més forta de la seva vida, la mort del pare. «Tenia tres anys de contracte signats amb el Lleida a Segona A, però hi vaig renunciar per acostar-me a casa i estar a prop de la meva mare. Vaig prioritzar ma mare al futbol i vaig signar pel Sabadell de Segona B». A la Nova Creu Alta hi va viure dues grans temporades amb un títol de Copa RFEF i un play-off d’ascens fallit a Segona A. El bon rendiment a Sabadell va fer que la família Roche i Narcís Julià el recuperessin pel projecte ambiciós que lideraven a Girona el 2001. Amb Quim Barti i Josep Moratalla a la banqueta, no es va assolir l’objectiu de fer el play-off a Segona B i Callicó va ser víctima de la bonança econòmica que vivia llavors el Girona. «Es veia que volien fer gran el club. Moratalla em volia renovar, però van començar a fitxar grans jugadores. Em van dir ‘és Javi García o tu’. I jo vaig pensar, ‘ho entenc, no passa res’».
El futbol ni de bon tros se li acabaria i viuria grans temporades amb el Palafrugell de Domènec Torrent o el Granollers de Ramon Mayo, sempre a Tercera. «Sempre queda l’espina de si podia haver estat més temps a dalt, però no m’hi he capficat gaire mai, perquè em vaig centrar en la feina». Callicó reconeix que el món de la nit ha canviat molt respecte fa vint anys. «Abans se sortia més. Ara, l’esportista professional es cuida més. També està molt més exposat amb les xarxes socials i els mòbils. Abans, sortíem, anàvem al Fractal o on fos sense fer disbarats i no passava res».
Subscribe to continue reading
