A la vida, hi ha trens que passen una sola vegada. Molta gent que no l’agafa, es venta cops de cap a la paret maleint la seva decisiómentre es consola pensant que ja en passarà un altre. Ien vénen més de trens, alguns de tant o més bons que el primer i d’altres de prou atractius. A Josep Espigulé (Castellfollit de la Roca, 1967), tanmateix, no li va agradar gaire mai agafar trens. Iaixò que, per davant n’hi van passar un piló de prou interessants. El del Barça, el de l’Espanyol, el de l’Sporting, el del Valladolid, el del LlevantFigueres i fins i tot un amb destí Japó, cap al Yokohama Marinos. «Estava bé on era. Amb la família vam decidir no moure’ns i no vam sortir gaire lluny», explica el lateral esquerre que, això sí, és història viva de l’Andorra (1988-94) i també va passar per l’Olot (83-86), Girona (86-88), Palamós a Segona A (94-95), Nàstic (95-98), Hospitalet (98-99) i Sant Andreu (99-01). De bons contractes ja en va tenir, sobretot a l’època de l’Andorra i del Nàstic, que superaven els que li oferien clubs de categoria superior com Valladolid o Llevant. Més difícil de refusar va ser l’oferta japonesa. «M’havien vist jugant amb l’Hospitalet i m’oferien de tot per només sis mesos. Un sou que no hauria cobrat enlloc i tots els vols que volgués per anar i tornar. Ho vam veure massa lluny i complicat…».
Espigulé fights with Juli Sunyer during a Nàstic-Figueres in 1997 / Diari de Girona
Amb 350 partits a Segona B i 20 a Segona A, Espigulé està orgullós de la seva carrera esportiva. Li ha quedat l’espina, això sí, de no haver continuat lligat al futbol. «M’encanta. Me’l miro i penso, ‘això ho haurien d’haver fet així o aixà’. Me’n penedeixo de no haver fet cas a Jaume Creixell quan em va dir que em tragués el carnet per ser el seu segon ajudant». Tancada l’etapa futbolística 2002 i després de provar sort amb un bar a Sant Andreu i de viure un temps a Tàrrega, Espigulé va tornar a casa, a Castellfollit, on viu i treballa a l’empresa familiar de construcció. «Fem una mica de tot. Fem teulats i construïm cases de fusta». L’ofici de paleta, el va haver d’aprendre ja de gran, un cop retirat. «Vaig haver de començar de zero, però com que ja l’havia vist a casa de petit, em va ser fàcil», diu Espigulé que, això sí, confessa que «pujava més bé la banda» que pas les parets de totxanes. Van ser gairebé dues dècades de carrera, amb poca fressa mediàtica, entre Tercera i Segona A, però del garrotxí, els més futboleros se’n recorden. «L’altre dia en una casa que fem, un noi de Vilafranca em va preguntar si era l’Espigulé futbolista», explica.
Espigulé played in Segona A with Palamós (1994-95) / Diari de Girona
Tornem al passat. Als vuitanta. Podríem dir, i no ens equivocaríem gaire, que Espigulé era una de les perles futbol gironí. Format al Sant Pere Màrtir d’on va passar a l’EF Garrotxa de Nitus Granados, era un habitual a la selecció catalana en categories inferiors. Tant és així que amb tretze anys va rebre una trucada del Barça per una prova. I cap a Barcelona falta gent. Partidet al costat del Camp Nou contra un equip on el porter era un tal Carles Busquets. «Li vaig fotre tres gols. Em van dir que em volien, que a final d’any, hi hauria lloc a la Masia per mi». Tot i això, ell estava bé a casa. «Feia vida de poble, amb els amics i estava tranquil. El meu pare es va posar de mala llet perquè no hi volia anar», recorda Espigulé que, el dia de la prova va veure de ben a prop Maradona, Schuster i Menotti. L’oferta que sí que acceptaria seria la de l’Olot, que va pagar «300.000 pessetes» al Garrotxa per incorporar-lo i amb setze anys ja jugava a Tercera. «Quan vaig cobrar el primer sou vaig veure que em podia guanyar bé la vida amb el futbol. A partir d’aquí, Joan Mis se’l va endur al Girona. L’Espanyol se’n va enamorar després d’un Torneig Nostra Catalunya, però el tracte mai es va concretar. Sí que se’l va endur l’Andorra, on va deixar un gran llegat. Quan Espigulé torna a la capital dels Pirineus no li posen una catifa vermella però gairebé. El garrotxí era el capità de l’equip que va guanyar la Copa Catalunya fa 30 anys i que el curs passat va rebre un homenatge de part del president del club Gerard Piqué.
Espugulé, with Hospitalet in a match against Figueres (1998-99) / Diari de Girona
Mentre era Andorra, també li va passar un altre tren de Primera: l’Sporting. «Quini m’havia vist i em va dur cap a Gijón. Havia de ser el substitut de Cundi, que es retirava. Vaig estar quatre mesos entrenant amb el primer equip al costat d’Abelardo o Luis Enrique, entre altres, però al final la gestora no va poder aprovar el fitxatge i vaig tornar cap a Andorra». Les portes de la LFP les hi obriria el Palamós el 1994 en un any de record agredolç. «Teníem un equiparro, amb jugadors com Javi, Àlex Fernández o Màgic Díaz, entre altres». Espigulé no va comptar gens per a Robi però amb l’arribada de Waldo Ramos, va entrar a l’onze i l’equip va iniciar una remuntada que gairebé acaba amb salvació. El descens va ser inevitable i, a més a més, va ser doble pels impagaments que van provocar que la plantilla es tanqués al vestidor quinze dies. «La gent de Palamós es va portar molt bé. Els restaurants es duien cada dia dinar i sopar: arròs, marisc…», recorda Espigulé, que sí que lamenta, mirant en global, «no haver estat més anys a Segona A». Amb el Nàstic, on va formar part de la colònia garrotxina amb Grabulosa, Coromina i Melero, l’ascens se li va resistir. Això sí, es queda amb el plaer d’haver jugat en grans camps com Sarrià, Balaídos, Villamarín, Riazor… i assenyala Onésimo com l’extrem més complicat que ha hagut de marcar mai.
