Que si les baixes, que si les lesions, les rotacions, que si és la Copa…Algú podria pensar que l’aparició de Selvi Clua al primer equip del Girona podia ser quelcom puntual; un fet excepcional. Un noi jove que treu el nas amb els grans i de seguida torna al filial. Com ha passat a tants. No és el seu cas, no. Perquè després de ser titular al camp del Las Palmas, va repetir a la Copa a Almendralejo, ho va ser altre cop a la Lliga a Montilivi contra el Leganés i, per arrodonir-ho, dimarts al Phillips Stadium també va formar part de l’onze gironí davant el PSV Eindhoven. Poca broma, quatre titularitats consecutives i els elogis de Míchel conviden a pensar, irremeiablement, que el Girona ha trobat el fitxatge a casa. «Se’m va escapar alguna llàgrima i tot veient-lo allà a la fila i sentint l’himne de la Champions League de fons». Són paraules de Selvi Clua, segurament, la segona persona més feliç del món d’aquell instant dimarts al vespre a l’estadi neerlandès. La primera era el seu fill, en Selvi petit, que s’estrenava a la Champions de titular i aprovava amb nota.
Selvi celebrates a title with Reus when he was a cadet / Diari de Girona
Orgullós de veure’l a dalt de tot amb només dinou anys, el pare paeix la setmana gran de la família amb normalitat, tal com ho fa el fill. «Sempre hem tocat molt de peus a terra. Com que jo també vaig ser futbolista, intento que no s’ho cregui gaire. Ell és el mateix de sempre. Ni tant ni tan poc», diu el pare que va jugar de central al Nàstic de Tarragona a Segona B a més a més del Tortosa, Reus i Pobla de Mafumet, entre altres. «És un noi molt complet. És esquerrà però domina les dues cames. És intel·ligent, fort i no es posa gairebé mai nerviós. Sempre li dic que si jo hagués tingut aquestes condicions i el seu cos, hauria jugat vint temporades a Primera Divisió», diu en to de broma. El gen futbolístic se l’autoadjudica somrient mentre sí que reconeix «la guapura, l’ha heretada de la seva mare, l’Eva».
Selvi Clua father, at the counter of the armory he owns in Tarragona / Diari de Girona
La nissaga dels Clua va començar al Pinell de Brai (Terra Alta), d’on és el pare i on Selvi i el seu germà, Genís, que juga al cadet del Barça, passen moltes estones amb l’àvia i els amics del poble. Els estudis i el futbol van dur el pare a Tarragona, on es va instal·lar, va conèixer-hi l’Eva, metgessa, i hi van néixer els dos fills de la parella. Allà, el pare hi té una armeria. «Sóc armer artesà. Reparem, incrustem, gravem, posem noms a les armes, hi col·loquem joies, tot artesanalment. És una botiga taller enfocada a la cacera», explica Selvi sènior, que revela que a casa seva eren caçadors de tota la vida i que els petits sempre corrien a «jugar amb els gossos» quan s’acabava una batuda.
Nascut a Tarragona, Selvi va fer carrera primer al barri, al Sant Pere i Sant Pau, per continuar al Torreforta i després al Reus, on s’hi va estar fins a cadet i «va aprendre a competir» gràcies en part a l’entrenador Òscar Allende. La desaparició del club del Baix Camp, el va dur al Nàstic de Tarragona on va créixer físicament i explotar futbolísticament. «Quan era a Primera i a Segona Divisió el duia al Nou Estadi i de petit ja va mamar el Nàstic. Té un sentiment especial cap al Nàstic». L’any a Tarragona va ser excepcional i va fer que el director del planter del Girona, Albert Síria, un dels scouts, Siscu Martínez, i l’ara tècnic del juvenil, Sergi Mora, que ja feia temps que el seguien, el vinguessin a buscar. I cap a la residència de les Hortes falta gent. Era el seu primer any de juvenil. Selvi va instal·lar-se als Maristes, on va viure un parell d’anys encara no abans d’anar-se’n als pisos que té el club per a joves del planter, primer amb Jastin i ara amb el porter Lucas García.
Míchel congratulates Selvi Clua after the good match against Leganés / Marc Martí Font
Selvi sí, Silvi no
Si una cosa té clara el migcampista gironí és que, per davant de tot hi ha els estudis. Per això cursa un doble grau de CAFE (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport) i Fisioteràpia. «Això dels estudis sempre ho ha assumit i tingut molt present. Era i és de treure bones notes. Fins i tot quan no tenia gaire temps per estudiar amb entrenaments i partits, el buscava als vespres com fos per estar al dia», diu el pare que revela que el nano és «introvertit i un xic tímid de cara a la gent al principi». «És molt casolà. De futbol i poca cosa més. A l’escola sempre deia als mestres que només volia ser futbolista i va pel camí».
Selvi, on the right, during his time at Torreforta / Diari de Girona
Al final del partit a Eindhoven, Míchel va assegurar que Selvi havia estat «un dels millors de l’equip» i que «es mereixia debutar a la Champions». El tècnic madrileny confia molt en el tarragoní. «Donarà molt al Girona», afegia. ‘Recordin el seu nom’, que deia aquell anunci de fa uns anys. Però, quin nom? Selvi, com duu a la samarreta o Silvi, com surt en molts llocs? «El nom és Selvi, passa que al registre es pensaven que era Silvio en català i van traduir-lo com Silvi. No hem anat mai a canviar-lo…Ni el seu ni el meu», revela el pare que apunta que Selvi és un nom tradicional de la família perquè «un germà de ma mare i un cosí ja se’n deien».
