Francesc Llenas: “I had impostor syndrome; it was hard for me to feel professional”

Apassionat de l’esport en general, Llenas va tenir el primer contacte amb el vòlei a l’Institut Frederic Martí Carreras gràcies a la professora Carme Barceló. A partir d’aquí i a còpia «d’anar fent el friki» pel poble amb el seu germà amb una xarxa i una pilota, l’afició va anar creixent. El Barça havia captat el seu germà, però a ell, li va costar més fer el salt. Malgrat que en edat cadet no va ser acceptat al Centre de Tecnificació Multiesportiu d’Esplugues Joaquim Blume «per baixet», mai va defallir en l’intent. I això que els pares començaven a no veure clar que el petit també volés de casa atret pel vòlei. «Jo volia sortir de Palafrugell i vam quedar amb els pares que si el Barça em volia, aniria a fer el Batxillerat a Barcelona». Un tracte és un tracte i malgrat que els pares es pensaven que el Barça no el voldria, va passar les proves i el van fitxar. I cap a Barcelona falta gent. Els dos Llenas van viure un parell d’anys a ca l’àvia materna i després van anar-se’n a viure sols. «Va ser com començar a la universitat dos anys abans. I sobretot, feia molt de vòlei, que era el que m’agradava».

Mentre jugava i s’entrenava mai va aparcar els estudis i va acabar la carrera d’Enginyeria mecànica jugant al CN Sabadell, a Segona Divisió. Coincidint amb el final de la llicenciatura, una proposta esportiva i laboral el va dur a Andorra, on es va estrenar a la Superlliga, la màxima categoria del voleibol espanyol. «Allà vaig pensar que la cosa podia anar a més». Després signaria per l’Elx (2006-07) abans que li canviés definitivament la vida a Terol. Allà va viure els millors anys de la seva carrera i va celebrar títols per arribar a la internacionalitat i convertir-se en un dels millors lliures de l’estat (2007-2010 i 11-14). Llenas era professional del vòlei i es guanyava bé la vida. Tot i això, no s’ho acabava de creure. «Em va costar creure’m que era professional. Tenia la síndrome de l’impostor força desenvolupat. Al jugador nacional de vòlei li passa sovint. Com que és un esport poc reconegut, ens costa sentir-nos professionals. Ens enfrontàvem als millors del món i nosaltres també ho érem». Després de guanyar-ho tot amb el Terol, va provar sort a l’Unicaja Almeria (10-11), un altre dels grans de la Superlliga abans de tornar a terres aragoneses. «Hi estava molt a gust. Vaig fer-hi un campus de vòlei i també vaig gestionar un camp de golf municipal amb un soci».

Durant la seva carrera va jugar al costat de figures importantíssims del voleibol com David Smith, «un dels millors centrals del món» a l’Almeria o Luis Díaz i Guillermo Falasca a Narbona. Perquè després de la segona etapa a Terol, Llenas va voler tastar l’aventura europea i va signar pel Narbona (2014-16), on els resultats no van acabar de ser del tot bons a la potent lliga francesa, la tercera d’Europa rere Itàlia i Polònia. Tot mentre anava acumulant internacionalitats i lligues europees amb la selecció espanyola. El millor record que guarda és el Mundial 2010 a Itàlia, on Espanya, desena al final, va derrotar Rússia i gairebé supera Cuba. Més greu li va saber la derrota contra Bulgària en l’últim partit del preolímpic que el va deixar sense opcions d’anar als Jocs de Londres 2012.

Al 2016 va decidir que ja n’hi havia prou. Inquiet de mena, Llenas va engegar un projecte de reproducció en streaming especialitzada en competicions diferents i un projecte sobre salut mental a l’esport que té actualment congelat. Amb quaranta-dos anys, treballa per GEFF una marca de roba esportiva que ven a clubs de bàsquet, vòlei, futbol, handbol. «Fem una mica de tot. Vendes, gestió, disseny…». Què hi pot aplicar del vòlei a la vida laboral? «La part de vendes és molt competitiva. T’acostumes a guanyar i a perdre. Adrenhalínicament és molt semblant a l’esport», diu Llenas que fa visites i gestiona el que sigui sense, això sí, rutines. «La vida d’esportistes és poc estructurada i hi estic còmode. Si em posen rutines, exploto», confessa rient.

Bordils, Olot, Lloret, Girona, Blanes…Troba a faltar més clubs de vòlei a la demarcació? «Històricament, el vòlei no ha trobat un lloc ni a Girona ni a Catalunya on arrelar com pot haver passat amb l’hoquei herba a Terrassa, el patins al Penedès, l’handbol al Monseny…Aquí no hi ha hagut tradició. Tot i això, no ens podem queixar del teixit esportiu que tenim a Girona», subratlla.