Per a un esportista, sentir-se estimat per la seva afició és una sensació d’allò més reconfortant. Lluny de la pressió del futbol professional, a Palamós, la Penya Sport celebra enguany el quarantè aniversari animant l’equip a Lliga Elit de la mateixa manera que ho feia quan competia a Segona A o a la categoria que fos. Una colla d’amics i coneguts de totes les edats amants enamorats del club i de l’ska que durant una època tenia un membre del grup damunt de la gespa. I és clar, quan Xavi Casagran (Palamós, 1981) jugava al Nou Estadi sempre comptava amb el suport extra de sentir els seus a la graderia. «Hem vingut al camp a veure en Casagran!» «Xavi…pitxitxi, Casagran!» o «Xavi Casagran, xilena de migcamp!» eren alguns dels càntics que dedicava la penya un davanter de la casa que es buidava cada partit pel club del seu poble. Un 9 clàssic del futbol anglès o basc que no s’arronsava contra ningú i que tant repartia com rebia. Tant és així, que la Penya Sport sovint li revelava qui li havia clavat el mastegot. «Ha sigut el tres, ha sigut el tres, ha sigut el tres» o «Casagran, violència al camp». «Teníem una relació molt maca. Ens vèiem als concerts i era bonic sentir-los animar-me i jo els dedicava els gols».
Després de defensar els colors del Palamós en dues etapes, d’ajudar a impulsar el Llagostera i de passar també per l’Estartit, Guíxols, Farners, L’Escala i Calonge, Casagran es va retirar el 2017 al Palafrugell. Ara es dedica a la família i a la feina al magatzem de l’Hospital de Palamós on rep i prepara comandes pels CAPs d’arreu del Baix Empordà mentre, de tant en tant, encara mata el cuc amb els veterans. Casagran que ja fa divuit que és a l’Hospital fent una feina que compaginava ja durant la seva de futbolista. «Mai m’ha suposat cap problema alternar-ho», explica el palamosí que té el títol de massatgista i que en algun vestidor, de vegades li tocava «alguna hora extra» que feia de «molt bon grat».
Als anys noranta, de la mà del seu pare i amb «una paperina de pipes», el petit Xavi Casagran era feliç anant al Nou Estadi a veure el seu Palamós enfrontar-se al Betis, al Celta, al Rayo, al Màlaga, al Dépor, al Castella, al Barça B o al Figueres, entre altres. Era temps de bonança a Segona A (1989-95) i a Casagran li queia la bava veient Vílchez, Condom, Puncho, els Puche, Javi García i, sobretot, Roberto Martínez. «Era un davanter amb un parell de pebrots. M’encantava. Amb els cabells llargs i rinxolats». Format a la Salle Palamós, amb un pas de cadet per la Salle Girona, Casagran va passar per l’Estartit i el Guíxols abans d’estabilitzar-se al primer equip del Palamós. Allà hi va viure i «gaudir» cinc temporades «intensíssimes» entre Tercera i 1a Catalana. També va tenir l’oportunitat de tastar la Segona B la temporada 2003-04 amb Domènec Torrent a la banqueta. Van ser dos partits només contra la Vila-joiosa i el Mallorca B a l’antic Lluís Sitjà. «El dia del debut recordo que em va caure una pilota morta després d’un córner i un defensa rival la va treure sobre la ratlla. Potser no ens hauríem acabat salvant però tinc gravada aquella jugada». Això sí, no té cap espina clava per no haver jugat més a la categoria de bronze. «He estat feliç on he jugat sempre. L’altre partit que té gravat a la retina és l’amistós que el Barça va disputar al Nou Estadi l’estiu del 2004. «La gent de vegades es confon. Aquell dia van venir Valdés, Eto’o, Sylvinho, Ronaldinho i un tal Leo Messi, que va fer el seu primer gol amb el Barça», detalla. Casagran, aquell dia va jugar d’extrem i es va haver d’aparellar amb Sylvinho. «Era una bogeria. Em va destrossar amunt i avall. Es comunicaven amb xiulets amb Ronaldinho i em feien parar boig. Recordo que Ronaldinho em va voler fer un barret i l’hi vaig impedir».
Casagran celebrates a goal with Palamós in the 2006-07 season.
A partir d’aquí, Casagran es va estabilitzar al Palamós i més tard passaria també pel Llagostera d’Oriol Alsina amb qui va viure el salt de Preferent a 1a Catalana i a Tercera. Intens en cada jugada, Casagran era d’aquells davanters que no s’arronsava mai. «‘Altre cop tu, Casagran? Va, tranquil·litat i bons aliments, eh?!’» li deien els centrals quan el veien saltar al terreny de joc. «Mai he estat agressiu. Simplement anava fort sempre. ‘Ja hi som’, em deien després de la primera pilota dividida».
El Barça és «el club del cor» d’un Casagran que té en Stoichkov -el més gran després de Messi- i Luis Enrique dos dels seus referents. Segurament d’aquí s’explica la seva fam competitiva de deixar-s’ho tot en cada pilota. Al Palamós, el veu bé a Lliga Elit. «Tercera o Lliga Elit és una categoria maca pel Palamós tal com està la cosa ara. La Segona A i Segona B eren situacions extraordinàries», reflexiona.
D’ofertes per sortir de la demarcació en va tenir alguna, sobretot una de l’Aris de Salònica que dirigia el seu entrenador al Palamós, Guillermo Hoyos. «M’hauria fet gràcia anar a l’estranger. Això de Grècia no ho vaig veure clar. En Pitu Ventura hi va anar i al cap de ben poc ja tornava a ser per aquí». Sempre podrà dir que va jugar amb Jordi Matamala -«el millor amb qui he coincidit»- i haver estat entrenat per Raül Agné. «Vaig aprendre molt. Era un escàndol. I això que al principi no em volia. Era un xic tibant de caràcter. Vinagre. El vaig convèncer i vam acabar molt bé. Al final, em deia ‘què Xavi, quants en faràs avui de gols? Dos, tres, quatre?»
Subscribe to continue reading
