ANGEL MULLLERA ATHLETICS | Àngel Mullera: “I loved football, but with athletics I have fulfilled my dreams”

ANGEL MULLLERA ATHLETICS | Àngel Mullera: “I loved football, but with athletics I have fulfilled my dreams”

El calaix de la memòria sempre guarda un racó per endreçar-hi els records més especials. L’exatleta Àngel Mullera (Lloret de Mar, 1984) en té un de ben present. Per més que passi el temps, sempre rememorarà amb tota mena de detalls el 8 de juliol del 2012. «És un dels moments més importants de la meva vida», etziba. Aquell dia d’estiu, a Mataró, tenia una missió. «Havia de guanyar». El botí era llaminer: la classificació pels Jocs Olímpics de Londres. «M’ho jugava tot a una carta i ho vaig aconseguir. Havia de baixar de 8:18, vaig córrer un segon més ràpid i vaig guanyar. Recordo l’explosió d’alegria, celebrar-ho amb els meus amics, que m’havien vingut a veure sense que jo ho sabés… Tot plegat va ser especial». Un punt d’inflexió absolut. Vital i professional perquè aquell dia, a Mullera li va canviar la vida. Especialista en 3.000 metres obstacles (va ser tres vegades campió estatal d’aquesta modalitat) i participant en proves de renom a nivell estatal i internacional, la carrera del lloretenc va ser una muntanya russa. Aquell marrec que volia ser futbolista, que marcava més gols que ningú i corria com un llampec, va complir el somni de viure en primera persona uns Jocs, però també va patir, i de quina manera, la xacra del dopatge.

The Lloret, exhausted after running in London during the 2012 Games. / @a_mully_r / AFP

Ni s’imaginava, anys enrere i quan encara era un nap buf, el calvari que li tocaria viure de més gran. Quan parlar d’atletisme li sonava a xinès, el que a Mullera li agradava era el futbol. «Era ràpid però el que més em caracteritzava és que no em cansava. Em passava tot el partit a munt i avall». Jugava a la Penya Barcelonista de Lloret de Mar, on el seu pare hi feia d’entrenador. Es va calçar les primeres botes amb només 4 anys i destacava per la seva resistència i perquè veia porteria amb facilitat. «M’inflava a fer gols. No era dolent tècnicament i el que tenia era un gran físic. Era superior a la resta». Un mateix any, combinant el benjamí A i el B, va marcar 97 gols. Fins i tot el Vilobí, aleshores un club de base molt potent, el va venir a buscar sense èxit. Amb 9 anys l’atletisme va entrar a la seva vida. Gairebé sense fer soroll. Va ser en un Casal d’Estiu quan Isidro Jiménez, un especialista en captar talents, va detectar ben ràpid que Mullera era valuós. Un diamant en brut que calia polir. Ell es va resistir i li va costar decidir fer el pas, canviar d’esports. Amb 11 anys, una prova (uns 1.000 metres) va corroborar el seu talent. «Vaig fer bon temps, això em va picar i vaig començar, però de mica en mica». Alternava el futbol, encara la seva veritable passió, amb l’atletisme. Fins que en un cross de Santa Coloma, tot va canviar. «Anava amb uns pantalons del Barça de la marca Kappa, una samarreta que no lligava… No feia cap bona pinta. Vaig guanyar de carrer i me’n vaig adonar que allò m’agradava molt. La sensació de veure que la gent t’aplaudia, t’animava. Al futbol, l’ambient als camps era estrany i cada cop la cosa anava a més». L’ara o mai li va arribar amb 13 anys. «Vaig decidir córrer la Jean Bouin a Barcelona i em vaig promete que, si guanyava, deixaria el futbol». I així va ser. Aquell 1998 va ser el del canvi de xip. El punt de partida d’una carrera que l’ha dut a voltar pel món. A ser aplaudit però també assenyalat. Vist amb perspectiva, se sincera. «He superat les expectatives inicials. Mai vaig imaginar que m’hi dedicaria, fins que, quan era júnior, vaig participar per primera vegada en un campionat d’Europa. Fins i tot encara pensava que podia tornar a jugar a futbol. Però, per sort, vaig triar l’atletisme, el que m’ha permès complir somnis que mai m’hauria imaginat».

Ara, ja retirat, la nostàlgia va i ve, depenent del dia. Entrenador i coordinador del Club Atlètic Lloret – La Selva, també treballa al Consell Esportiu de La Selva. Alterna la pista amb l’oficina, un nou estil de vida. «No m’imaginava que em dedicaria a això. M’agrada fer feina en equip, compartir experiències i inquietuds; em sento feliç i estic estable». És una «etapa molt guapa» que aprofita per transmetre la seva experiència a gent de totes les edats. Enrere queden els èxits, com el bronze aconseguit a l’Europeu de Zuric del 2014. També els moments més peluts. El 2012, just abans dels Jocs, la Federació Espanyola el va excloure de la cita olímpica, per pressió del CSD i el COE, per uns polèmics correus electrònics amb un proveïdor de productes dopants. El Tribunal d’Arbitratge Esportiu el va readmetre i Mullera va poder ser a Londres, sent onzè de la seva sèrie. Pocs anys després, tornaria a ser castigat durant dos anys per negar-se a passar un control i se li va retirar la condició d’esportista d’alt nivell. «Es van carregar la meva carrera, va ser dur de suportar. Emva afectar a nivell físic i mental, tot i que vaig continuar endavant, perquè sóc una persona molt forta. Continuo pensant que vaig ser un cap de turc per una qüestió política. Però em vaig refer». Tant, que tot i els entrebancs, va ser tercer d’Europa i onzè del món. Córrer, ho va continuar fent fins que es va retirar. Inclús ha pogut tornar a celebrar gols. El futbol l’ha acompanyat fins fa un parell d’anys. «M’agrada tant que no ho podia deixar així com així». Ara, mentre practica tenis, també prepara la Marató de Barcelona. «En faré una i prou, per provar-ho. Tot i que diuen que si comences, després no pots parar». La qüestió és córrer, fer esport. I a Mullera, segur que no s’aturarà així com així.

Subscribe to continue reading

Facebook
Pinterest
Twitter
LinkedIn
Email

Comments

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *