El 23 d’abril de 2015 es va escriure una de les planes més brillants de la història de l’Uni Girona: el dia que, en un pavelló de Fontajau ple a vessar, que va haver de tancar portes per l’allau de públic, l’equip que dirigia Roberto Íñiguez es proclamava per primera vegada campió de lliga gràcies a una victòria incontestable (72-54) contra l’etern rival, el Perfumerías Avenida, que també havia caigut a Salamanca (70-85). Era l’Uni de Noe Jordana, Anna Carbó, Jael Freixanet, Vanessa Gidden i Ify Ibekwe… però també de les joves Èlia Ros, Iho López i Anna Jòdar. Aquesta última, base de Roses per a qui el bàsquet és la seva vida, s’ha retrobat aquesta temporada a Fontajau amb el que va ser el seu entrenador aquell gloriós any. Ara, però, formant part del seu staff en la funció de preparadora física.
«Ja el coneixia, i ens havíem anat veient els diversos cops que ell havia tornat a Fontajau amb d’altres equips per enfrontar-se a l’Uni. Ara el meu rol ha canviat però el record que tenia d’ell era molt bo perquè em va ensenyar moltes coses. Era una persona que sabia transmetre i jo tenia moltes ganes d’aprendre», recorda ara Jòdar, que ha arribat a l’Uni després d’una excel·lent feina a la base del Bàsquet Girona les darreres vuit temporades, en una operació que es va començar a gestar quan els dos clubs tractaven la possible fusió. Al final la cosa va quedar en stand-by, tot i que Jòdar sí que es va acabar integrant al cos tècnic de l’Uni tal i com s’havia previst. La preparadora física recorda que «un dia en una entrevista Roberto havia de posar un adjectiu a les seves jugadores i a mi em va qualificar com a ‘esponja’ per la capacitat d’aprenentatge». Tot plegat feia que en tingués un «super bon record», el d’una persona «molt professional i bona persona, que tenia cura de tot». Íñiguez avui continua sent una persona «exigent», de la qual en segueix traient aprenentatges. «Tot i que han passat molts anys la nostra relació és la de l’exigència del dia a dia, sabent-nos dir les coses quan toca, penso que ens entenem bé. Quan el coneixes sembla una altra persona», bromeja.
Anna Jòdar in Fontajau / Marc Martí Font
Anna Jòdar, que també es professora a EUSES, on va treure’s els estudis de CAFE, ha jugat les últimes temporades a Lliga Femenina 2 amb el GEiEG però aquest any ha decidit deixar-ho. Aquí obre l’interrogant de si serà «un any sabàtic» o l’adéu és per sempre. L’haver de dur la preparació física d’un equip professional, amb els viatges que comporten els partits de Lliga i Eurocup, feia inviable poder seguir aquell ritme. Amb tot, es dona per ben satisfeta amb tot el que ha aconseguit en el món de la cistella. «Vaig debutar amb l’Uni a Lliga Femenina el 2012 contra el Cadí quan jo era júnior i després en tota la meva carrera he pogut viure moments com el de la lliga a Fontajau, l’haver jugat un parell de Copes de la Reina, o haver debutat també a Eurolliga, cosa que em permetia viatjar a molts indrets. Ha sigut una experiència fantàstica». Del partit del 23 d’abril de 2023 recorda que «vaig jugar uns segons». De la temporada diu que «no estava amb l’equip al 100%, tenia protagonisme més als entrenaments. Van ser dos anys de molt aprenentatge, aprenent molt de Jordana, Íñiguez i Ortega. Em fixava en els entrenaments en la Noe (Jordana) i la resta de les meves magnífiques companyes. En trec això, l’aprenentatge i les experiències que mai m’hauria imaginat viure quan jo anava a la Copa com a espectadora».
Haver tastat el bàsquet professional com a jugadora però no haver-s’hi acabat quedant no li fa tenir cap espina clavada, al contrari. «No ho veig com una decepció», assegura, conscient que a l’hora de la veritat, quan va haver de triar entre els estudis i el bàsquet d’elit, va escollir el primer. «El handicap que he tingut sempre és que a mi m’agrada molt estudiar i a l’hora de ficar la balança, les dues coses a l’hora s’equilibraven. Quan vaig haver de decidir vaig veure que el preu que havia de pagar per ser jugadora era molt alt, i que preferia estudiar a fer aquest esforç. No me’n penedeixo. I en bàsquet després vaig arribar a Lliga Femenina 2, potser la categoria de la qual tenia el nivell, i n’estic molt orgullosa».
I això que, de nena, a Roses, el que volia era jugar a futbol. Al final, en no haver-hi equip, va provar l’esport de la cistella, que li va agradar i la va enganxar. Avui pensa que no se’n desvincularà més. La relació ara és a través de la preparació física d’unes «excel·lents» jugadores que, de moment, van 9-0 aquesta temporada i han tornat a engrescar l’afició.
Subscribe to continue reading
