Només són un minut i 16 segons els que l’olotí Sergi Clavaguera té d’experiència a l’elit del bàsquet, i potser per això aquell moment el tindrà sempre gravat en la memòria. Va ser el 13 de març de 2005 en un partit teòricament gens fàcil pel Casademont Girona contra l’Alacant quan es van alinear tots els astres perquè aquell jove jugador de 19 anys del planter debutés a l’ACB.
Ja des de ben petit, i amb la seva alçada, Clavaguera tenia clar que el seu esport era el bàsquet. Es va formar al Club Bàsquet Olot i en un partit davant el Sant Josep, el club gironí va prendre nota de les seves qualitats i el va incorporar. D’aquella etapa, el garrotxí destaca que va «jugar contra els millors de Catalunya». Havent nascut el mateix any, es va enfrontar, per exemple, a un Rudy Fernández que ja «apuntava alt», assegura Claveguera, o a un Marc Gasol que demostraria una mica més endavant la seva extraordinària vàlua.
L’olotí, per la seva banda, continuaria el seu camí i quan jugava amb el vinculat Figueres a Lliga EBA, seria escollit per entrenar amb el primer equip juntament amb Albert Sàbat. Van ser uns anys especialment intensos, en què havia de compaginar els entrenaments amb els dos equips, caps de setmana de dos partits quan el Casademont Girona jugava a Fontajau i els estudis d’arquitectura tècnica a la UdG. El mateix Clavaguera reconeix que «no van ser uns anys molt productius a nivell d’estudis».
Al final, però, l’esforç va tenir la recompensa en totes les facetes. Va poder complir el somni de qualsevol jugador professional de debutar a l’ACB, entrant a pista amb Albert Sàbat, que li portava avantatge perquè ja havia acumulat minuts d’experiència amb el primer equip. «És un partit d’aquells que guanyes de molts i et diuen surt. M’ho podia arribar a esperar, però en el moment de sortir a pista si que recordo aquella mena de por escènica», explica Clavaguera, que recorda com Jordi Trias demanava als seus companys que li passessin la pilota. Va tenir l’opció d’anotar en l’última jugada del partit, però la pilota no va voler entrar. «Segurament van ser els nervis», reconeix. És un moment, assegura, al qual li ha donat valor amb el pas del temps. I és que hi ha oportunitats que només es donen un cop a la vida.
El context ideal d’aquell dia no es va tornar a produir i la següent temporada Clavaguera encetaria un nou repte al filial Akasvayu Vic de LEB Plata per recomanació de l’entrenador gironí, Edu Torres. Va ser un curs molt profitós a nivell d’experiència pel basquetbolista olotí però, en canvi, a nivell personal reconeix que no va ser del tot reeixida. «Era formar part d’un equip professional al 100%, amb entrenaments diaris i partits arreu d’Espanya. Personalment no va anar massa bé a nivell de minuts, perquè hi havia molta rivalitat interna», apunta. I és que Clavaguera va compartir plantilla amb jugadors que més endavant protagonitzarien una contrastada trajectòria a l’ACB com Rafael Hettsheimer o Eulis Báez.
Aquell any, per altre costat, suposaria un punt d’inflexió en la carrera de Clavaguera i a l’hora d’ordenar la seva llista de prioritats. A la capital osonenca és on va conèixer la seva dona amb qui ha creat una família i tot plegat el va portar a prendre la decisió que es dedicaria al bàsquet «d’una altra manera». El garrotxí subratlla que tenia una oferta sobre la taula per anar a l’Andorra, però «tenia clar que no era una superestrella i no m’hi podria guanyar la vida i vaig veure que el que podia fer a Andorra també ho podria fer aquí», explica Clavaguera, que va optar per tornar a Girona per culminar els estudis i continuar la seva trajectòria esportiva en equips de la lliga EBA com el Figueres i el Cassà i al Sant Josep i Sant Narcís de Primera Catalana.
Van néixer les seves dues filles Iona i Elsa i es va plantejar retirar-se, però finalment va decidir seguir jugant uns anys més, primer al Quart, i en última instància, i després d’uns anys d’inactivitat, al Fontcuberta de la tercera categoria del bàsquet català. Convençut per uns amics, seria una experiència amb clar regust a comiat i més a tall de diversió que de competició, malgrat que el gen competitiu encara el portava a la sang. «Vaig haver de canviar el xip», reconeix Clavaguera.
Es va retirar amb 36 anys i a dia d’avui la seva principal vinculació amb el bàsquet és la de soci del Bàsquet Girona, un projecte que defineix com a «bonic» i que espera que continuï creixent fent una aposta pels jugadors del planter. «És un dels punts que ens falta. Als gironins els hi costa triomfar a la seva ciutat», recorda.
L’olotí treballa en el departament d’eficiència energètica d’un despatx d’enginyeria i a banda de l’esport, la seva altra afició és la meteorologia. «Tinc pendent un curs de méteo, seria una cosa que m’agradaria força», assegura. Tampoc descarta formar un equip amb els seus amics de Fontcoberta per jugar uns partits a tall de patxanga. «Tenim alguns compromisos», rebla el Clavaguera, establert a Girona amb la seva dona i les seves dues filles.
