Ernest Sabater, tot i ser nascut a la Bisbal d’Empordà, «al mig de les Gavarres», l’any 1954, és l’ànima del CF Verges. L’amor el va portar al petit poble del Baix Empordà i la família que hi va crear, juntament amb la seva dona, la Maite, li ha fet ocupar-se del club que hi ha al municipi. «Si no hagués estat pels meus fills, segurament, després de la meva primera etapa, jo no hagués entrenat mai més el Verges. De fet, no volia entrenar-lo mai més. Si ho paro a pensar, ara que tinc 70 anys, ho he fet tot pels meus fills… El gran, l’Ignasi, em va matxucar de dalt a baix, escolta. Tot el dia em deia ‘per què no pots ser l’entrenador?, ‘no tenen entrenador’… I això que ell jugava a bàsquet, però també estava molt pendent del futbol. Al final, vaig agafar l’equip a mitja temporada. L’any següent vam pujar a Segona Regional guanyant la promoció al camp del Vilartagues. Deuria ser el curs 1993-94 i m’hi vaig quedar fins el 2006-07. El 2012-13, l’equip va baixar a Quarta Catalana i la junta va plegar. Hi havia un grup jove, amb el fill petit, l’Adrià, que tenia molt de futur. Què havia de fer? Ser còmplice de la desaparició del Verges? A partir del 2013, em vaig posar de president fins ara», explica l’Ernest, popularment conegut com a Nesto. «Sé que porta molta feina i a vegades ho engegaries tot a fer punyetes perquè, esclar, soc el president, he de posar el carnet d’entrenador, marco el camp, preparo la roba, faig moltes coses… Però què faria la gent de Verges sense el futbol? Genera un ambient brutal i t’aporta molts amics», afirma. Amb un somriure comenta que «estic contentíssim perquè tenim un equip sortit del planter, de l’Empordanet. Tots són nanos d’aquí: de Verges, algun de la Bisbal, de Torroella de Fluvià… La gràcia és aquesta».
La temporada 1979-80, l’Ernest va començar entrenant els juvenils -«hi havia molt bon equip»- i van pujar de categoria. Però com que l’entrenador del Verges se’n va anar a la Bisbal, ell va agafar el primer equip. «La base estava formada pels nanos del juvenil que vaig pujar fins a Primera Regional». En aquella època, l’extècnic empordanès «estava recent casat»: «Deuria tenir uns 25 anys. Vaig plegar aviat de jugar…». I recorda que: «Vam fer unes temporades molt i molt bones amb el Verges. Però vam tenir la mala sort que, a Primera Regional, a la majoria de jugadors els va tocar anar a fer la mili. Vaig tornar a apostar per un equip jove, però la gent no té memòria i, com que no sortien els resultats, em van fer plegar a mitja temporada. Ho vaig passar molt malament. Em va saber molt de greu perquè m’havia buidat». Allò va suposar el punt final del seu idil·li amb el conjunt de la petita població que amb prou feines supera el miler d’habitants.
L’Ernest va passar per diverses banquetes: l’Escala, on «hi he estat dues vegades a la meva vida entrenant i estic molt content», el Palafrugell, on «em van oferir un projecte amb la base», el Roses, on «tinc un record inesborrable» i el Torroella, on «em van fer firmar un contracte de tres anys». Fins que va arribar la segona etapa com a entrenador del Verges. «Quan vaig pels camps, encara em ve a trobar gent d’altres equips per donar-me les gràcies pels anys que hi havia estat. Això és el més maco i m’emociona. T’has de quedar amb aquestes coses», diu. Va amb el seu caràcter proper i carismàtic: «Sempre que he sabut que un jugador, sense que fos ‘meu’, s’ha fet mal, m’he informat o l’he anat a veure a l’hospital. Són coses que no s’obliden. Un cop em vaig trobar amb el cas d’un jugador que havia anat al Begur, es va trencar els creuats, i les dues primeres persones que vam anar-lo a veure vam ser el meu cunyat i jo. El diumenge següent jugàvem Verges-Begur aquí… Encara em ve la imatge de la seva mare, que té una fleca, amb una bandeja plena de pastes per nosaltres i unes llàgrimes que li queien… Ningú del Begur s’havia interessat pel seu fill!».
El president del Verges pensa que «aquesta és la diferència» entre el seu club i altres. «No hem pagat mai, com a mínim des que jo hi he sigut. Ara bé, aquí sempre fem sopars. Això ha creat un vincle i un ambient sa. La gent ho agraeix». Ho explica des del menjador que va ampliar a l’estiu: «Els diners ajuden, però sempre he prioritzat altres aspectes. Jo mai m’he considerat un bon entrenador, en canvi, sí un bon conductor de grup. Això sí! Per mi és primordial que hi hagi bon ambient, tant amb els jugadors com amb les xicotes. Tots els equips que he portat hem acabat fent dinars amb les dones. No ho té tothom».
En aquest sentit, en Nesto assegura que «he tingut molta sort que a la meva dona li agradi el futbol regional. Si no fos per ella i els meus fills, hauria plegat molt abans. Al cent per cent».
Passaran els anys, però hi ha una cosa que mai canviarà: «Soc un amant del planter. A l’Escala vaig fer debutar a uns quants nanos… Això té molt mèrit! A Primera Regional vaig fer jugar futbolistes que no havien jugat mai ni a Segona Regional. O en Sabrí, que després va arribar lluny amb el Figueres a Segona». El dia que finalment ho deixi té clar com vol que el recordin: «Quan preparo la roba sovint penso amb en Pere Pacreu del Llançà. Era un home tan impecable. L’apreciava tothom. Això són les coses maques del futbol, i a més regional. És una llàstima que es vagin perdent».
Subscribe to continue reading
